Ajuntament de Vilafranca del del Penedès

Com és l'acollida

La llars d’infants us acompanyen en el procés de criança del vostre fill o filla.

La primera entrada a la llar sacseja emocionalment l’infant i a la família. Des de la llar intentem trobar les estones necessàries per poder donar-vos suport i ajudar-vos a afrontar la primera separació del vostre fill o filla.

Els infants se senten més segurs si durant el període de familiarització estan acompanyats per una figura familiar, la qual cosa els permet explorar el nou medi, i conèixer i acceptar noves relacions amb molta més facilitat.

Al llarg de la primera quinzena del mes de setembre organitzem els grups de manera que no coincideixen massa infants a l’estança i l’estona d’estada a la llar és més curtaque durant la resta del curs.

Per planificar aquest procés i iniciar una relació de comunicació i confiança mútua entre la família i la llar, el mes de juny us convidem a una primera trobada de presentació de la llar que us premetrà tenir el primer contacte amb l’educadora/r del vostre infant i a la vegada conèixer el calendari del procès de familiarització.

Temps de familiarització

L’entrada a la llar d’infants representa per a la majoria d’infants la primera separació de la família. És un motiu de preocupació per a tots els que hi estem implicats i per això és molt important entendre i gestionar aquest procés.

Reflexionem també sobre el concepte que utilitzem per anomenar aquest procés.

Per què en diem adaptació? És l’infant i la seva família les que s’han d’adaptar a l’escola o és l'escola que s'ha d'adaptar a l'infant?
Per a nosaltres el més important durant aquest període és establir vincles entre totes les persones implicades en l’educació d’un infant: el mateix infant, la seva família i les i els mestres que en tindran cura. És a dir, és un procés bidireccional. Per això pensem que seria més correcte parlar de FAMILIARITZACIÓ.

Podria semblar que només afecta els infants, però la veritat és que suposa un procés a tres bandes: la de l’infant, les famílies i les educadores o educadors.

Manifestacions més freqüents de l'infant

  
 

Per a l'infant, la part principal d’aquesta etapa, és la separació de les seves figures de referència afectives que normalment són el pare i la mare. Però a més a més, li demanem que conegui i s’adapti a uns nous espais i a unes noves figures de relació i tot això, ho ha de fer en un temps determinat.

Cada infant és diferent, hi ha infants que viuen l’entrada a la llar d’infants amb tranquil·litat i d’altres que els genera moltes inquietuds i dificultats.

Per això el procés de familiarització es planteja de manera individual amb cada infant i amb cada família, amb l’objectiu d’oferir confiança i seguretat.

La figura d'afecció o aferrament

El vincle es crea generalment amb la mare i el pare, les anomenades ''figures d’aferrament''', però també es pot donar amb altres membres de la família, educadors o altres vetlladors. La figura d’aferrament constitueix una base segura per al nadó, que li permet allunyar-se per explorar i conèixer l’entorn, ja que sap que podrà retornar a aquesta si ho necessita.

Es tracta de persones especials a la vida de tot ésser humà, que alleugen durant els moments d’angoixa, i amb les quals es busca la proximitat i un contacte sòlid per compartir també l’alegria i el plaer. Plorar és un dels principals mecanismes pels quals es produeix  el reclam de la figura de vinculació.
                                     
Durant el procés de familiarització la presència de familiars o figures d'afecció és fonamental. El paper de la figura d'afecció respecte de la persona educadora és molt important per a que aquesta vinculació es pugui donar.

No només ha de ser present, sinó també donar presència; és a dir, acompanyar amb intensitat, estar a prop, amb empatia, viure el moment en un veritable equilibri entre autonomia i dependència. Per això, és important respectar un temps sense temps. Cada un és diferent, sense comparacions ni judicis. Amb optimisme i confiança. Perquè la separació de les seves figures d'afecció sigui el més positiu possible hem de respectar i prestar atenció al ritme particular de cada nen i nena.

L'objecte transicional: tens un amic en mi

L'objecte transicional és un objecte material en el qual un infant diposita certa vinculació: un ninot de peluix o un drap, que supleix certes funcions del referent quan aquest està absent i constitueix una font de plaer i de seguretat.

Ens referim a aquest objecte especial i significatiu que alguns nens i nenes tenen (un osset, una manta, un cotxe de joguina, un ninot, un animal de plàstic, una peça o el conte personal). De vegades, porten aquest objecte especial d'una banda a l'altra, i és un objecte-subjecte de què el nen o la nena no es separa fàcilment, ja que els tranquil·litza i dóna seguretat.

Són objectes que, amb la seva textura, el seu tacte, la seva olor (conté aromes que evoquen records o relacions primàries) tenen un significat especial. Són importants i imprescindibles perquè ho viuen com una part de si mateix. Aquests objectes a la llar són benvinguts i els acollim i en tenim cura, igual que tenim cura de les relacions amb els nens, les nenes i els seus familiars. Amb el temps, sense presses, amb la mediació de les educadores, poden decidir deixar-lo en un lloc especial controlat com l'armari de l'escola o en un prestatge. A vegades ho sol·liciten en moments puntuals. És important que sàpiga que sempre està disponible.

Què representa l'adaptació per a les famílies?

La relació entre la família i el personal docent serà fonamental per afavorir l’adaptació dels infants. Així doncs, cal tenir paciència. Aquests primers dies d’escola són durs, i amb unes connotacions emocionals importants. És importantíssim que, com adults, els pares transmetin
alegria, serenor, tranquil·litat i aproximar el canvi en positiu, de manera que encomanin als fills aquest estat emocional. 

La bona adaptació dels infants a la llar és un factor clau per al seus benestar i desenvolupament. Pensem que la comoditat emocional i la confiança en l’entorn és el que els permet explorar sentint-se segurs.

Aquesta bona adaptació depèn de l’infant, de la llar i de la família. La durada d’aquests procés és molt variable (tot el primer trimestre), passat aquest període els infants s’integren a la classe i estan còmodes i contents amb l’entorn.

Què podem fer des de casa per afavorir l'adaptació?

Cal una actitud positiva dels pares cap a la llar. Els infants poden captar els dubtes i les pors. És important que vosaltres estigueu convençuts de que portar el vostre fill/filla a la llar d’infants, és la millor opció que teniu per a ell/a.

  • És convenient que us hagueu separat en algunes ocasions abans del primer dia d’escola.
  • Parlar-los dels avantatges de començar a l’escola (de com s'ho passarà de bé, els amics nous que farà...).
  • Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
  • Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia del pare o la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec. En els primers dies, si l’infant plora i s’agafa als pares, hem d’entendre que és una situació normal i no perdre la serenitat ni contagiar-nos per l’angoixa.

  • Cal facilitar una incorporació progressiva, sense forçar situacions. S’ha de respectar el temps de l’infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés de familiarització. Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Recordar que és molt important i sempre que es pugui adaptar l’horari de la llar al ritme de l’infant. Respecteu els acords presos amb la educador/a pel que fa els horaris, entrades ...
  • Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com es dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma…
  • Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? (importantíssim). L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat.
  • En aquestes edats els hem d’ajudar a posar paraules a allò que els passa: ”estic trist, enfadat, espantat, enrabiat…”.
  • Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…)
  • No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar.
  • Ser puntuals a les recollides. Esperar que els vinguin a buscar veient que els companys se’n van els provoca ansietat.
  • Procurar que no coincideixi amb altres canvis: treure bolquers, canvi de llit, treure xumet...
  • No és bo que falti els primers dies per evitar que plori perquè es trenca el ritme d'adaptació. És preferible que hi assisteixi i que sigui en períodes breus de temps (sempre que la salut ho permeti).
  • No hem d'anar-nos de l'aula sense acomiadar-nos de l'infant, aprofitant que està distret/a. Cal acomiadar-se amb un fins després i donar-li un temps de referència, per exemple: “vaig a comprar i ara vinc”, “vaig a fer el dinar i ara vinc”.... A poc a poc allargarà el temps d’estada. Una vegada decidit que es marxa de l’aula, no allargar els comiats i no tornar a entrar una vegada hagueu marxat.
  • Hauria de ser el pare o la mare qui doni el nen/a a la seva mestra i no ser la mestra qui ”arranqui” l’infant dels braços de la persona qui el porta. Si volem que entri amb confiança, transmetem-li deixant que sigui ell/a qui entri o sigueu vosaltres qui entregueu el vostre fill/a .

Es recomana anar adaptant la seva rutina diària a la rutina que es fa a la llar (dinar, migdiades...). Els infants necessiten, per poder créixer físicament i psicològicament sans, uns adults forts que sense deixar-se endur pel patiment de l’ infant, aguantin i comprenguin les seves ansietats, que les tolerin i que amb amor i cura els confortin. Els nens/es creixen psicològicament en la mesura que viuen i expressen el patiment que els provoquen els canvis al llarg de la vida i troben una actitud de comprensió en els seus pares. És molt important que els nostres fills/es puguin sentir que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els les podem estalviar.